De l’esperança a l’oblit, un reial decret insuficient o uns polítics deficients?
El proper 23 de setembre, tornem a Madrid per cridar alt i clar que, encara que molts treballs compleixen alguna de les característiques excepcionals que marca el Reial decret 1698/2011, la realitat és que aquest Reial decret porta agafant pols en una prestatgeria des del dia que es va aprovar exceptuant per a la policia local, ja que es veu que els pobrets tenen un treball molt dur i mereixen molt més l’aplicació d’aquests coeficients que les companyes i companys afectats per l’amiant, els bombers i les bomberes forestars, aquelles persones que treballen en foneries, els i les transportistes… en fi, tot molt lògic i coherent.
A la campanya que venim realitzant des de CGT en els darrers anys hem destacat que, segons l’article 4.2 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (LPRL), es defineix de manera literal el significat de risc laboral com “la possibilitat que un treballador pateixi un determinat dany derivat del treball”. Doncs bé, dins d’aquests possibles danys hi ha la possibilitat que, a certes feines, resulti que, de manera directa, bé a causa de l’exposició a substàncies o bé per requeriments físics o psicològics del mateix, el mer fet de realitzar-lo afecte de ple a la salut, fins i tot arribant a escurçar els anys de vida pel fet de desenvolupar aquesta feina.
Des de CGT portem anys immersos a fer veure, tant el Govern com la societat, la necessitat que, en certs sectors i certes feines, s’han d’aplicar els coeficients
reductors a l’edat de jubilació. Perquè s’entengui fàcilment, si la teva feina afecta directament i greument a la teva qualitat de vida, el més lògic és que la teva edat de jubilació s’avanci per poder gaudir d’una vida lliure i plena lluny de l’àmbit laboral. Malauradament, el Reial decret 1698/2011 s’ha convertit en una cortina de fum i en un rentat d’imatge del Govern al exposar clarament que “no hi ha diners per tirar-los endavant”, creant així falses esperances per a moltes persones treballadores. Davant la passivitat de les institucions amb aquest assumpte tan seriós, des de CGT hem iniciat els tràmits per demanar al govern per inacció en l’aplicació d’aquest Reial decret.
Però el problema no és només la no aplicació d’aquest Reial decret, sinó que també ho és el que segueixin sense estar reconegudes com a malalties laborals les nombroses malalties que milers de persones treballadores arrosseguen fins al final dels seus dies derivades de la penositat, toxicitat i perillositat dels seus llocs de treball. Sembla que no interessa la inversió en matèria de salut laboral per millorar la vida de la classe treballadora.
Hi ha una necessitat socioeconòmica de reduir la jornada laboral sense reducció del salari, però també hi ha una necessitat que, segons quins sectors o treballs, tant per salut com per seguretat, hi hagi un avenç de l’edat de jubilació en funció dels anys de vida laboral que hi hagi estat exposat a riscos i situacions que afectin o puguin afectar la qualitat de vida. La situació de les treballadores i treballadors en certs sectors és desesperant i la manipulació i el interès de les empreses i del Govern a no dur a terme només laboral entenem, sinó també social- fan que la situació dels treballadors i treballadores empitjori dia a dia.
Per tot això, des de CGT fem una crida a tota l’afiliació ia tota la societat per a acudir a la manifestació convocada a Madrid per al proper 23 de setembre (12h, Plaça de Cibels de Madrid) en què exigirem el reconeixement de les malalties professionals derivades de la penositat, toxicitat i perillositat al lloc de treball i l’aplicació del Reial Decret 1698/2011 que hauria de ser aplicable directa i immediata, tenint així un benefici tant social com econòmic i de salut per a tota la classe treballadora.
