Este divendres hem conegut la pujada del salari mínim interprofessional d’un 5% per a 2024, aconseguint els 1134 euros mensuals en catorze pagues. Des de CGT donem la benvinguda a esta pujada, però la valorem insuficient i creiem necessari assenyalar les seues limitacions, contribuint a definir el camí a seguir pel sindicalisme combatiu, que no es tanca a si mateix en el marc de l’acord i la connivència amb el govern i la patronal.
Esta pujada del SMI arriba en un escenari de 3 anys d’elevada inflació i beneficis rècord per a les empreses, i en un context més ampli de dècades d’empitjorament de les condicions laborals i contenció salarial. Com es mostra en el següent gràfic, els marges de benefici empresarial sobre vendes s’han incrementat significativament durant els últims 3 anys. En termes de distribució de la renda també queda reflectit com la balança s’ha desnivellat en favor del capital (beneficis) i en detriment del treball (salaris).
Comportament dels marges empresarials, sobre vendes i sobre VAB (2019-2023)
Al mateix temps, els salaris reals, tenint en compte la inflació, han experimentat en els últims anys una notable caiguda. Des de 2019, els salaris pactats per conveni han experimentat una pèrdua de poder adquisitiu del 5,1%, i en 2023 es van mantindre en termes reals per davall dels seus nivells de 2003, fa 20 anys.
Variació dels salaris reals pactats per conveni, base 2021=100, 2003-2023
El primer que cal assenyalar, en este context, és que la pujada del salari mínim afecta només a una part d’un problema més general, que és la pèrdua general de poder adquisitiu dels salaris. I és que crida l’atenció que els sindicats que celebren la pujada del SMI són els mateixos que signen convenis col·lectius amb pujades salarials molt per davall de l’IPC, i en els quals la precarietat laboral és la norma. Per a CGT, el que fa falta són mesures contundents perquè les empreses pugen els salaris, almenys, al mateix nivell que la inflació, i així evitar que les persones treballadores vegen disminuir el seu salari real. Però no es tracta només dels salaris: cal enfrontar també les mesures de flexibilitat i empitjorament de les condicions que són generalitzades en tantes empreses.
Respecte a l’increment del 5% del SMI, ens sembla una mesura necessària, però insuficient, perquè és necessari que puge més. L’SMI afecta a més de dos milions de persones, amb major incidència entre les dones (amb un 25% cobrant el salari mínim o menys), que entre els homes (amb un 10,69% d’ocupats cobrant entre 0 i 1 salari mínim)1. A més, l’SMI està generalitzat entre les persones joves, que veuen com l’accés al mercat laboral és un parany de precarietat. Este salari mínim resulta en molts casos insuficient per a cobrir fins i tot les necessitats vitals, especialment amb el brutal augment del preu de l’habitatge, tant de compra com de lloguer. I encara que és cert que el salari mínim va créixer marcadament en 2019, este augment partia de nivells salarials extremadament baixos. Des de llavors, si tenim en compte la inflació, el salari mínim real ha crescut a penes un 6,87%2.
Però des de CGT creiem que tampoc és suficient amb aconseguir una pujada major del salari mínim. Les pujades de preus que constituïxen la inflació són una arma del capital per a devaluar els salaris i augmentar els beneficis. Així, mentre que les empreses poden pujar els preus de manera immediata (sempre que la competència li ho permeta), les persones treballadores hem de barallar col·lectivament cada augment salarial. En el cas de les pujades salarials institucionalitzades, com és el cas del SMI, mentre que amb la inflació el salari real es va devaluant al llarg del temps, si es vol mantindre el poder de compra, cada any cal negociar un nou augment. Per això, des de CGT considerem necessari indexar la pujada del SMI a l’IPC. Esta conquesta permetria afermar el poder adquisitiu guanyat, de manera que les pròximes batalles per pujades de salaris foren orientades a millorar-lo, i no únicament a mantindre’l.
En definitiva, des de CGT reivindiquem la necessitat de continuar organitzant-nos com a classe treballadora, pressionant al carrer i en els centres de treball per a aconseguir augments salarials més ambiciosos, així com altres millores laborals, com la reducció de la jornada laboral sense reducció de salari. I és que només amb l’acció sindical de classe i combativa es poden aconseguir vertaders assoliments.
1 Dades de l’enquesta d’estructura salarial de 2021.
2 Utilitzant les dades provisionals de l’IPC a desembre de 2023, i el nou salari mínim per a gener de 2024.
Gabinet Econòmic Confederal de CGT
Secretariat Permanent del Comitè Confederal
