25N – Dia internacional contra les violències masclistes

En data de redacció d’aquest manifest, 68 dones i 2 nenes han estat assassinades el 2025. Ja són 2.094 els feminicidis documentats a l’Estat espanyol des que hi ha registres (2003). No són només xifres: són vides segades, víctimes que segueixen augmentant dia rere dia.

Actualment, més de 105.000 casos actius es troben sota protecció al sistema VioGén, amb milers de dones i menors encara en situació de vulnerabilitat. Darrere de cada dada hi ha vides i històries que ens interpel·len.

Cada feminicidi és una alerta ignorada, una vida perduda per la negligència institucional i social.

Les violències masclistes són estructurals i adopten múltiples formes. Una de les més cruels és la violència vicària, utilitzada com a càstig i control mitjançant el dany a les criatures o a les persones estimades. Cal garantir amb urgència la protecció real de la infància i el seu dret a ser escoltada, situant sempre el seu benestar al centre. La seva protecció no pot dependre de voluntats individuals, sinó de polítiques públiques fermes, amb recursos suficients i una perspectiva feminista.

Prou de revictimitzar-les! La responsabilitat és de qui les deixa desemparades, sota el poder dels seus agressors, i de qui calla o fa veure que no ho veu.

Les violències interseccionals colpegen amb més força a qui el sistema patriarcal i capitalista fa encara més vulnerables: dones migrants, racialitzades, LGTBIQA+, amb cossos no normatius, gent gran, amb discapacitat o en situació de dependència, així com dones cuidadores, que també afronten la violència en totes les seves formes —també la institucional— cada dia.

Visibilitzar aquestes realitats i actuar des d’una perspectiva inclusiva i transformadora no és una opció: és una necessitat. La interseccionalitat és clau per construir respostes que no deixin ningú enrere.

Des de CGT denunciem la violència institucional que revictimitza, invisibilitza o desatén. Les institucions que haurien de garantir drets es converteixen en agents d’exclusió, aprofundint la precarietat i l’exposició a altres violències.

Centrar el focus en les víctimes no ha funcionat: posem-lo en els agressors. A ells s’ha d’adreçar la denuncia social, la culpa i la vergonya.

Reclamem recursos públics, formació feminista, acompanyament integral i autonomia real per a totes les persones que sobreviuen a la violència. I exigim que l’educació i la formació siguin pilars fonamentals de qualsevol política pública contra les violències masclistes.

La violència masclista també es reinventa a les xarxes socials, reproduint entre la joventut els mateixos patrons de dominació i submissió. L’assetjament, la vigilància i la humiliació digital són noves formes de

control patriarcal que reforcen la desigualtat. L’exposició constant a continguts masclistes, al culte al cos i a vides irreals amplifica el missatge de violència, subordinació i una utopia reaccionària disfressada d’elecció.

Exigim una resposta col·lectiva: prevenció real, educació afectivosexual i alfabetització digital amb perspectiva feminista per desmuntar-les, i que les plataformes digitals assumeixin la seva responsabilitat davant d’aquestes violències.

Les guerres i els genocidis, com el que pateix el poble palestí, així com els desplaçaments forçats, són expressions extremes de la violència patriarcal, capitalista i colonial. No pot haver-hi pau sense justícia feminista.

Reivindiquem la fi de totes les formes de violència:

• Laboral, que ens explota i precaritza, negant drets i conciliació.

• Sexual, que ens violenta i ens cosifica, normalitzant l’abús.

• Sanitària, que ignora les nostres necessitats i decisions.

• Judicial, que qüestiona les víctimes, les revictimitza i afavoreix la impunitat.

• Econòmica, que manté la dependència i la feminització de la pobresa.

• Vicària, que utilitza les criatures i els afectes com a armes.

• Institucional, que falla en prevenir, protegir, reparar i garantir.

La culpa i la vergonya han de canviar de costat. No callar, no mirar cap a una altra banda. La responsabilitat és col·lectiva: el silenci també és complicitat.

El 25N no és només una data: és una lluita que defensem cada dia, a cada barri, a cada centre de treball i a cada espai de vida.

Des de CGT mantenim viva la denúncia tot l’any, difonent cada feminicidi, cada assassinat, cada història que el sistema intenta esborrar.

Perquè mentre hi hagi una sola persona amenaçada, no hi haurà justícia ni llibertat.

El teu silenci et fa còmplice. Prou violències masclistes.