SORRY, I DON’TSPEAK FACHO

De la revolta de Stonewall de 1969, el record que més fa mal és el de la violència policial pel fet d’estimar-se. Aquella imatge era la fúria desproporcionada d’una agressivitat criminal contra la nostra comunitat. Eixa memòria i tantes altres estan presents en les lluites de la comunitat LGTBIAQ+ des del principi dels temps fins als nostres dies, perquè és una part substancial de la nostra història. L’acte radical d’estimar-nos, de voler-nos i desitjar-nos, ha sigut sempre reprimit per l’heterocispatriarcat, que no pot suportar que es qüestione el seu negoci i la seua dominació. No cal anar-se’n fins a 1969. Suposem que durant la recent visita del Papa a l’Estat espanyol hauran sigut feliços aquells que creuen que la seua manera d’estimar és l’única possible, aquells que decideixen sobre les vides de les mares, aquells que ens exigeixen una fidelitat amb l’agonia dolorosa de la mort. Per a alegria dels polítics d’esquerra i dreta, el Papa ha tornat a pontificar sobre peres i pomes, castedats alienes i purgatoris terrenals. Arribats a este punt, tenim un missatge per a Lleó XIV: NETEJA’T LA CASA, QUE JA EN TENS PROU, I NO ET PREOCUPES TANT DEL QUE FEM LES ALTRES!

El nostre Orgull té classe a cabassos i és de classe, obrera per descomptat. Estem orgulloses d’estar organitzades en la CGT, de fusionar el roig i el negre amb els colors de la nostra rebel·lia i del nostre orgull de classe. Som la gent que s’alça per a treballar a l’obra o a la cadena de muntatge, la que té les mans tacades de greix o fem, la que canvia bolquers a les escoles infantils cobrant una misèria i fent malabars per a arribar a final de mes, la que suporta les comandes de menjar porqueria i renta plats mentre pensa en les matèries del pròxim examen… I malgrat tot, després de tota eixa merda, de viure en el capitalisme explotador, tenim temps per a estimar, perquè el nostre cor és immens. En eixa lògica d’amor per la gent, incloem manifestar-nos contra el genocidi a Gaza, l’apartheid a Palestina, les massacres al Líban o al Sudan, per a exigir un habitatge digne, en defensa de la sanitat pública, contra el feixisme… Perquè allò que no tenen els fatxes, els racistes, els especuladors, Abascal, Netanyahu o Donald Trump és cor. La nostra veu és la de totes les germanes que estan en lluita.

Perquè, malgrat el Papa, els fatxes, les turbulències, la falta de papers, les precarietats laborals i la repressió d’ahir i de hui, allò nostre està clar:

Estimar és un acte radical.