Han passat vuitanta-sis anys des d’aquella fatídica data, era dissabte el 18 de juliol de 1936, i la conspiració dels militars colpistes contra el govern legal de la 2a República es va consumar a Melilla, si bé entre el 16 i el 17 de juliol, ja va haver-hi guarnicions revoltades al Marroc, Tetuan i la Gomera. Aquest dia, els oficials revoltats van declarar l’estat de guerra i el bàndol de guerra es va proclamar en nom del general Francisco Franco, amb el títol de general cap superior de les forces del Marroc, i van ocupar tots els edificis públics de Melilla.
El cop d’estat havia començat i amb ell començava el conflicte armat que sumiria a les nostres gents i pobles en una llarga nit de penes i dolor, de mort i repressió, seguida d’una dictadura llarga i atroç. Molt s’ha escrit sobre l’ocorregut, més al moviment llibertari, principal actor en els primers dies per a parar als carrers dels nostres pobles i ciutats l’aixecament militar, sempre se li intenta silenciar, discriminar i oblidar. I justament va ser la seua sang i suor, el seu esforç i tenacitat, la qual cosa va impedir l’èxit immediat del cop d’estat, en la majoria del territori peninsular.
Si el poble obrer i les bases llibertàries, tant de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, en unitat d’acció amb forces d’esquerres afins, hagueren estat armats la historia pogués haver tingut un altre final. Veritablement, la República, o més bé els seus càrrecs polítics, van impedir en molts casos donar armes al poble, tant per la por burgesa a la Revolució Social, com per considerar a l’anarcosindicalisme enemic de l’estat establert, ja que en temps anteriors i molt pròxims, les forces i aparells de l’estat havien reprimit durament al moviment llibertari amb presó, repressió i, fins i tot, la mort dels seus militants. Per tant, la lluita desigual i sense armes contra un exèrcit professional, va ser dura, encara així, les nostres avantpassades i avantpassats, van guanyar la batalla en multitud de pobles i ciutats als colpistes. Aquesta és l’única i innegable veritat.
No oblidem, elles i ells viuen en nosaltres, la seua sang corre dins dels nostres cossos, som el fruit d’aquella llavor llibertària. Eixirem sempre als carrers a parar i frenar, com elles van fer, qualsevol cop de l’autoritarisme i el feixisme, perquè ja ho diu el vers: ” El bien más preciado es la libertad, luchemos por ella con fe y con valor”.
Artícle de Joan Pinyana Mormeneo, afilat del SOV Castelló, publicat a Rojo y Negro nº369.
